dijous, 6 de setembre de 2012

Jordi Mont i l'IRONBIKE 2012. Afrontant un repte!



Del 21 al 28 de juliol passat es va celebrar als alps italians una de les proves més dures del món en BTT, l’Ironbike. Enguany comptava amb la participació d’un il·lustre, el nostre company de patiments Jordi Mont de l'Agrupació Excursionista Matxacuca. En Jordi nascut a Santa Cristina d’Aro porta molts anys en el món de la bicicleta i fa uns anys que som companys de sortides tant de BTT com en bicicleta de carretera. Per aquest motiu i des d’aquesta perspectiva voldria colaborar en fer una mica de reso de la gesta que va fer aquest juliol. I la qualificació de gesta ve senzillament donada per la duresa física i psicològica a la que s’han d’enfrontar tots aquells corredors d’aquesta duríssima prova any rera any. 

Conec  la zona pel que en Jordi ens ha explicat i per les fotos que hem pogut veure però els perfils dels set dies de recorregut que han d’afrontar aquests valents fan palès que estem davant una prova que fins i tot una persona que entrena força sovint ha de preparar amb molts mesos d’antel·lació.

En Jordi ben bé va començar a preparar-se uns deu mesos abans i tenint en compte que no som professionals i que ningú ens porta els entrenaments es tant digne de menció la realització de la prova com l’entrenament previ  que un s’organitza per afrontar els seus reptes. A partir d’aquí i tenint en compte això, recordo perfectament totes les quilometrades en carretera en les que vaig acompanyar en Jordi i com va anar evolucionant el seu estat de forma. En Jordi Mont, per aquells que no el conegueu, és un cristianenc més que té el fet de muntar amb bicicleta com el que és per la majoria de nosaltres, una afició. Com la majoria, per no dir tots els que llegireu aquestes línies tenim les nostres respectives obligacions familiars i professionals i en Jordi no n’està al marge. Casat i pare de dos fills tira endavant un negoci familiar i concilia com millor sap aquestes obligacions amb dita afició.

Recordo tirades de 175km, 188km, 195km,... un grapat de menys quilòmetres, però sobretot hores i hores damunt la bici durant mesos aguantant fred, en alguns moments malauradament pluja i en els darrers mesos calor. Aquest és el vertader sacrifici dels que no som ni amateurs, buscar hores d’on sigui per tal d’entrenar i sentir-nos en aquell estat de forma que creiem adequat per afrontar el que ens plantegem. Aquests som els que estimem la bicicleta, els que traiem temps d’on sigui per sortir, els que procurem ser el màxim de constants possibles perquè sabem el que costa tornar a recuperar un estat de forma si es perd excessivament aquesta constància. En Jordi va fer moltes sortides de carretera però també moltes d'altres d'igualment exigents en BTT. Ha fet vertaderes sortides matadores en BTT intentant buscar les condicions amb què es toparia diverses vegades. Un munt d'hores invertides que ningú l'hi treu i que el seu cos ha assimilat.

Conec en Jordi arran de la bicicleta i sol ser aquesta i tot el que envolta aquest món el tema principal de les nostres converses, en aquest sentit com a company de sortides només puc dir coses bones d’en Jordi, és un tiu lluitador, constant, tossut (en ciclisme i en l’esport en general és una virtut, jo crec), et manté qualsevol ritme i quan està en forma pots patir força darrera seu. Com a persona, més enllà de la bici, ostres doncs ja fa uns anys si hi penso, el podria qualificar com una persona tranquil·la, conscient de les seves obligacions i de les seves prioritats i sobretot respectuós. Osti, això és molt important, perquè tothom és diferent però les maneres d’anar pel món són molt importants, ho valoro força.  Una persona com cal, vaja.

Com que sóc més una persona d’entrenaments, penso que si entrenes bé una cursa et pot anar millor o pitjor però també pots tenir més o menys sort amb els temes de mecànica o caigudes. Durant una cursa et poden passar coses molt injustes de les quals en pots aprendre o senzillament t’hi has de resignar.

En Jordi s’enfrontava a set dies reals de BTT, primer dia, 136 km i 3750 m. de desnivell positiu, va arribar plovent, de nit i en els darrers 20 km sense poder canviar de pinyó. El segon dia 110 km i 3000 m. de desnivell positiu, cansat i amb mal de lumbars. El tercer dia, 97 km i 4750 m. de desnivell positiu. El quart dia, 110 km. i 4200 m. de desnivell positiu, aquest va ser un dia fatídic perquè malauradament no va poder passar pel control a temps i va perdre la condició de finisher. Imagineu-vos quins quatre dies, quants quilòmetres i quin desnivell acumulats a les cames. Aquí és on rau la importància d’una preparació prèvia, aquí és on entren en funcionament les hores d’entrenament i la fortalesa psicològica. En Jordi, malgrat disposar de tot això va veure superades les seves expectatives de duresa i les seves lumbars no van ajudar-lo a fer més gran la seva “capacitat de patiment”.

El cinquè dia, va descansar i no va fer els 88 km. i 4000m. de desnivell positiu. El sisè dia, tot i fora de competició, va sortir a fer els 88 km. i 3100 m. de desnivell positiu, va patir quatre punxades de roda però va arribar. I el setè dia,  també va sortir a fer els 58 km. i 2000 m. de desnivell positiu que tocaven però per acabar-ho de rematar va patir dues caigudes. Vaja que amb l’Ironbike la duresa està servida. En Jordi comenta que per imaginar-vos l’estil de terreny és com si cada dia féssiu dues Tramunbikes seguides, tot i que a més alçada (cada dia realitzaven pics d'entre 2100 m. i 3100 m. aproximadament) i amb més zones pedregoses i àrides. Brutal!!

Jordi des d’aquí et voldria felicitar, perquè no vas aconseguir ser finisher però t’asseguro jo que el que vas patir allà no t’ho treu ningú, i com va dir l’Armstrong, no anem en bici per la diversió (que també! Què cullons! ;-)) Jejejeje...) sinó pel patiment, és el superar aquest patiment el que et fa sentir millor quan acabes.  Et repeteixo que durant una cursa et passen coses, fruit de la mala sort o perquè no preveus que et succeiran però en aquell moment s’han d’assumir i punt. Sóc testimoni que vas entrenar molt i que vas patir enfrontant-te a un dels reptes en BTT més durs que hi ha, pit i cullons Jordi, per a mi ets finisher!!   


Felicitar des d'aquí també a Vicenç Recasens del Club BTT Llagostera i a en Jordi Falgueres del Bike Area Llagostera, per la seva participació a l'Ironbike 2012. Juntament amb en Jordi Mont van llançar-se a aquesta aventura i van ser veritables companys de fatigues. En Vicenç va poder arribar a ser Finisher però en Jordi Falgueres va tenir males sensacions el segon dia i va decidir abandonar la cursa, malgrat va seguir sortint a fer algun dia les etapes. 

Persones, reptes, vivències,... tots vivim aquesta, la nostra afició, a la nostra manera. Competim o no competim, però pedalem i patim per disfrutar, som així. Mirem d'arribar primers a les pujades amb la colla, ser els més ràpids a les baixades, vigilem de no caure a vegades sense èxit, combinem la BTT amb la carretera, etc. En definitiva, ens ho passem bé perquè estem practicant la nostra afició. Fem esport!